dimecres, 25 d’abril de 2012

Bons cantants a l'ombra

No estic parlant de grups amb dos cantants, sinó dels que tenen un clar cantant principal, però que en algunes cançons té el suport o la resposta d'algun membre del grup que també canta. En els últims temps m'he emportat  vàries sorpreses descobrint grans veus darrera instrumentistes ja de per sí virtuosos. I és que realment, quan un grup pot comptar amb bones veus, guanya molt melòdicament.

Kevin Skaff (A Day To Remember)


ADTR són un grup que tendeix a sobrecarregar molt les veus. En són exemples 'All I Want' o 'I'm Made Of Wax Larry, What Are You Made Of', a la que el Jeremy McKinnon gairebé s'ofega quan l'ha de cantar en directe. L'altra solució a part de forçar la respiració és comptar amb algú que faci les veus, i en aquest cas l'encarregat és el guitarrista melòdic Kevin Skaff. No té una veu tan característica com el Jeremy, però ofereix un contrast melòdic molt ben lligat.

The Rev (Avenged Sevenfold)


És només un dels exemples possibles, però per a mi el millor. Des del principi de la cançó queda clar la potència i la qualitat de la veu del Matt Shadows al capdavant d'una de les millors bandes dels últims anys. No hi ha discussió. Però quan arribem a la tonada de la cançó sorgeix l'aguda veu de The Rev darrera de l'acumulació de toms i plats que formen la seva bateria. Devastadora i melòdica a la vegada, la seva veu dóna el toc distintiu a aquest himne. Tan distintiu que tres anys després de la seva mort, Avenged Sevenfold encara fan servir la gravació per interpretar-la en directe. En pau descansis, Jimmy Sullivan.

Richie Sambora (Bon Jovi)





Durant la primera part de la cançó, no queda dubte que el Riche Sambora és un grandíssim guitarrista, però a partir del 6:00, s'atraca al micro per a fer la doble veu al Jon i després cantar el seu propi fragment. Posa la pell de gallina. Té una veu molt més pelada, més profunda i menys polida que el Jon, però precisament aquest és l'element clau, ja que la fa més rock.

Dave Grohl (Nirvana)



D'acord, tothom sap que el Dave Grohl canta bé perquè l'ha vist amb els Foo Fighters. Però a principis dels 90 això encara no era reconegut. Quan necessitaven fer les harmonies per als concerts en directe, era el Dave qui les feia assegut a la bateria, tal com es veu al primer vídeo on el Kurt i ell fan un preciós final per 'All Apologies' en acústic. Ara bé, la seva veu també va ser utilitzada per a les gravacions, a fi de fer l'harmonia a la tonada de 'In Bloom', tal com mostra el Butch Vig cap al 1:00 del segon vídeo. Realment sonaven de conya la veu del Kurt i la del Dave juntes. Llàstima que no les tornarem a sentir mai més en directe.

Taylor Hawkins (Foo Fighters)



Un altre bateria que canta bé. Serà algun element genètic, suposo. El Taylor Hawkins canta la seva pròpia cançó amb els Foo Fighters, i no és que sigui una cançó d'aquelles residuals, sinó que des de fa anys la toquen en directe. M'agrada perquè té un aire rock and roll tan difícil de trobar amb les composicions del segle XXI i el tio clava la veu.

En qualsevol cas, per si no quedava clar la potència del Taylor amb un micròfon, poso la versió de 'Rock And Roll' de Led Zeppelin, que varen fer amb el Dave a la bateria, el John Paul Jones al baix i el Jimmy Page a la guitarra. Deixant de banda que és un dels moments més èpics que he vist mai en un concert de rock, s'ha de dir que no és gens fàcil cantar les melodies del Robert Plant. Evidentment no es pot posar al mateix nivell les dues veus, però se'n surt prou bé.

Steve Jocz (Sum 41)


Aquest no és que canti bé, però li posa ganes, així que ho dono per vàlid. El bateria de Sum 41 agafa el micro per cantar aquest himne-paròdia del rock dur i la veritat és que el resultat és... impactant. Amb humor, però la cançoneta és bona realment. Això sí, el videoclip s'ha de veure. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada