El concepte musical que va desenvolupar Foo Fighters a Echoes, Silence, Patience & Grace (2007) em va xocar molt. Era la perfecta unió entre l'acústic i l'elèctric amb una subtilitat de contrast increïble. 'Let It Die' o 'Come Alive' ja mostren aquest concepte, però la màxima expressió arriba a 'But Honestly', la penúltima cançó de l'àlbum.
La intro és una senzilla guitarra acústica amb la veu, sin colorantes ni conservantes. És determinant que sigui així perquè accentua molt més el canvi al final de la cançó. A mesura que passen els compassos es van afegint elements com una segona acústica o una secció de corda de fons (molt de fons), així com el contracant del Taylor Hawkins a la tonada.
Tot molt melodiós fins al 2:24 més o menys, quan entra ja la primera elèctrica, la bateria fa acte de presència i les acústiques van perdent força. El Dave va repetint la mateixa frase durant tot aquest crescendo que culmina en l'explosió de la bateria i l'impacte d'un impressionant riff de la guitarra de mr. Shifflet cap al 3:10. Realment, el riff és molt senzill, però precisament això li dona una contundència enorme.
L'esgarrada veu made in Grohl dóna una intensitat final que fa més emotiu el missatge que transmet la cançó per la música, però també per una preciosa lletra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada