dimecres, 27 de juny de 2012

Crítica: Living Things de Linkin Park

Podria haver estat pitjor. Linkin Park segueixen en la seva espiral d'experiments musicals, però en aquest cas ha deixat alguns detalls de qualitat. Hi ha qui diu que el nu metal és precisament això, experimentar. Però si experimentes amb Coca Cola i Mentos és possible que no surti gaire bé la cosa (m'haureu de disculpar per la meva ignorància en química, no conec cap altre mescla explosiva). Living Things per sort és un pas més enllà de A Thousand Suns i entre tant sintetitzador hi ha certa essència rock.


'Lost In The Echo' obre l'àlbum amb una intro una mica bakala pel meu gust, que si esperem uns segons oblidarem per endinsar-nos en una estrofa amb el Mike Shinoda en la seva salsa, rapejant. A la tornada crec que li falta potència, contrast, algun element diferencial. És com l'estrofa però cantada pel Chester Bennington. Tot i això, la veritat és que la melodia és molt bona i sobretot s'agreix l'screamo que abans del pont i cap al final de la cançó. Em sobren els efectes electrònics que estan constantment de fons, però és una molt bona cançó.

Continua amb 'In My Remains', que m'ha recordat inicialment a 'What I've Done'. S'agreix més presència de la bateria, que sembla real i no MIDI. Especialment destacable també quan el Shinoda canta el Like an army..., creant un preciós pont molt melòdic amb la base del piano i la caixa estil militar. Després se li afegeix el Chester amb la segona veu per a completar un dels millors moments de l'àlbum. Igualment, també em sembla una cançó molt vàlida.

Pel que fa a 'Burn It Down', em passa el mateix que amb 'Days Go By' de The Offspring: no és representativa com a single. Trobo que li falta ànima i és repetitiva. L'únic que m'agrada és la veu a la tornada, que desgraciadament queda anul·lada per una base punxinpunxin. De fet, la base és el principal problema que veig a aquesta cançó. Amb un altre ritme hagués estat prou bona, però així el que faig és imaginar-me canis tancats en una discoteca de mala mort emocionats amb aquesta cançó. Entendreu que no és una visió agradable.

La quarta cançó m'ha sorprès. 'Lies Greed Misery' trenca la tònica habitual en Linkin Park, que acostumen a fer cançons més obscures. Aquesta no, aquesta té com un bon rollo inherent que m'ha agradat molt. El Shinoda la clava molt a l'estrofa i el Chester ja fa una tornada excelsa. Els dos li donen canya, es deixen de massa melodies i de suavitats. Sobretot al final amb un screamo pontentíssim. A part d'això, m'ha recordat a 'New Way Home' de Foo Fighters. Sóc un maniàtic, sí, però estan les dues al mateix to i la roda d'acords és gairebé la mateixa. En qualsevol cas, és de les millors de l'àlbum.

De 'I'll Be Gone' puc destacar una tornada molt ben feta, que queda complementada per una suau i melòdica estrofa. En aquest cas, la suavitat i la melodia queden justificats, així que no em queixaré. També és un tipus 'What I've Done', però això no treu que sigui prou bona.

'Castle Of Glass' és d'aquelles cançons que sembla que han d'explotar en algun moment, i esperes i esperes... i no explota. La primera part de la cançó fa intuir una segona part destroyer que no arriba mai. La rítmica et va tirant cap endavant (a 'Burn It Down' fallava, però aquí la claven, ho he d'admetre) fins a un punt exasperant. A l'última tornada estava implorant a l'univers per una mica d'screamo del Chester on fire. El to de la cançó li queda baix, així que una octava per sobre l'hagués pogut fer perfectament. Una cançó molt bonica que li falta aquest últim toc de canya.

Per a compensar l'explosió frustrada, ja tenim 'Victimized'. És la cançó més adequada al concepte personal que tinc de nu metal... i no dura ni dos minuts. Què hi farem, la vida és dura. A mencionar el rap del Shinoda a la segona estrofa, que m'ha recordat a l'estil de l'Hybrid Theory, i sobretot la tornada del Chester en el seu ple esplendor. Pura fúria.

Tornem a la calma amb 'Roads Untraveled'. Bàsicament un balada molt en la línia de tot el CD, amb la curiositat de les claus orientals de fons. La veritat és que al principi molen molt, però quan portes 2 minuts sentint-les de fons comences a agafar-lis mania. Amb tot, com a cançó lenta està ben aconseguida, tot i que a mi no m'ha emocionat del tot.

Amb 'Skin To Bone' algú va deixar que l'amic Joe Hahn fes de les seves. Massa electrònic, industrial, sintètic. La resta de la cançó es pot resumir en ash to ashes, dust to dust. Repetitiva fins a la sacietat.

'Until It Breaks' és d'aquelles que em costen escoltar. El Mike Shinoda en pla nigga del Bronx amb uns baix osmés hip-hop impossible. Si vols fer aquest cançó amb Fort Minor, endavant, és l'estil. Amb Linkin Park, sobra. I el final... què hi fa a aquesta cançó? És que no concorda per cap banda.

'Tinfoil' és una cançó de pas cap a 'Powerless', així que no val la pena comentar-la. Ni tan sols és com 'Session' del Meteora, que tenia sentit per sí mateixa.

Per tancar l'àlbum, 'Powerless', de la que he vist comentaris molt positius a YouTube. A mi m'ha semblat una cançó molt plana, que no té res especial. És bonica i tal si voleu. Res més.

Personalment penso que l'àlbum es va desinflant a mesura que passen les cançons. Tot i això, m'esperava una cosa pitjor i hi ha cançons que es salven. Quan troben l'equilibri entre l'electrònica i el rock és quan són realment Linkin Park. En certs moments ho aconsegueixen i en altres es tornen a ofegar en sons que no acaben de quadrar. Amb tot, la portada és del millor que té aquest àlbum. Suposo que m'agrada perquè em recorda molt a l'artwork del Metal Gear Solid.

VALORACIÓ: 6

dimarts, 26 de juny de 2012

Crítica: Days Go By de The Offspring

The Offspring is back madafacas. Fa una setmana la Rolling Stone americana va publicar a la seva web el nou àlbum complet, que surt oficialment avui. Durant aquests intensius dies d'estudi l'he anat escoltant de dalt a baix, pel que he pogut entrar en detalls, i sincerament, m'ha sorprès. Els dos singles que havien sortit a la llum els últims mesos donaven una idea molt equivocada del que és realment el seu nou treball. A part, gràcies al miracle de YouTube, ja estan totes les cançons penjades en un sol vídeo, així que podeu escoltar mentre llegiu aquestes línies.


'The Future Is Now' és l'opener més brutal que han fet des de 'Have You Ever'. És la cançó més potent de tot l'àlbum, amb un torrent de riffs de guitarra i una contundent bateria del recentment incorporat Pete Parada. La intro és absolutament genial, amb la senzilla melodia que queda penjada per a explotar ja amb tota l'energia que té la cançó. Igualment, l'aturada amb el piano aporta un contrast preciós a tota la canya anterior quan canta I disappear, I disappear.  Però el millor són les dobles veus, que formen una línia amb un equilibri melòdic/potent molt ben trobat.

El nostre cervell no ha descansat de l'impacte inicial, que ja tenim 'Secrets From The Underground', un concepte de cançó molt semblant al de 'The Future Is Now', però més aplicat a l'essència Offspring. Aquí no descarreguen les estrofes per a destacar la tornada, sinó que la canya és constant, creant una massa compacta.

Després d'un inici tan destroyer, toca una mica de calma amb 'Days Go By', el single oficial. És una bona cançó de rock convencional, amb una melodia de veu prou dolça que la fa apta per comercialitzar. La intro és molt bona i la tornada també és molt aferradissa, però no és la millor cançó de l'àlbum, ni crec que sigui representativa. No es pot dir el mateix de 'Turning Into You', que tot i ser una cançó de pas encaixa perfectament en el concepte global de l'àlbum a nivell musical, però també per la lletra.

Arribem a un dels punts culminants del CD. 'Hurting As One' és The Offspring en estat pur. Punk dels 90 amb la nitidesa del segle XXI. La segona part de l'estrofa, que fa de pont cap a la tornada em sembla genial pel contrast que fa amb el tutupá imperant a la cançó. Un ritme més marcat, que porta la cançó cap endavant per culminar amb una tornada boníssima, i repeteixo, genuïnament Offspring. De les millors de l'àlbum i del que ha fet últimament la banda californiana.

La meva religió no em permet comentar 'Crusing California (Bumpin' In My Trunk)', així que faré veure que no existeix.

'All I Have Left Is You' aporta el toc sensible. Hi ha qui va criticar The Offspring per fer 'Fix You', però jo personalment considero que poder fer una espècie de balada d'aquest estil demostra la maduresa d'un grup. Aquí opino el mateix, ja que aquesta cançó complementa l'àlbum amb una visió diferent. L'harmonia és preciosa, amb una tornada potent tot i ser una lenta, però sobretot destaco el final amb el joc guitarra/veus.

I ara ve lo bo. La meva cara de perplexitat va ser èpica quan vaig escoltar 'OC Guns' per primera vegada, però després d'haver-la paït, he de dir que és molt bona. Molt bona tenint en compte la intenció de The Offspring, que la fa servir com a cançó d'humor a l'estil 'Why Don't You Get A Job', però també com a cançó de reggae-ska amb una línia de baix demolidora. I atenció a la lletra: tikitikitiki waddup holmes, you hijo de puta, pendejo, cabrón. Poesia contemporània.

D'altra banda, regravar 'Dirty Magic' era una aposta arriscada perquè tots els puristes se't llencen a sobre. Que si la original té més ànima, que si el so era més característic, que si més senzilla era més bona... Estic d'acord, però la qüestió és que sona realment bé i tenien els seus motius per tornar a fer-la. Segons el mateix Dexter Holland, pensaven que era una molt bona cançó que la gent no sabia perquè havia quedat enterrada després de tant temps i coincidint amb el 20è aniversari de l'Ignition, varen voler fer-li un homenatge.

'I Wanna Secret Family (With You)' no té més que ser una cançó típicament d'estiu, amb aire a punk universitari. Passable, però té ganxo.


Acabar un CD en alt és una missió prou difícil, però aquí The Offspring la claven. Fan un díptic amb 'Dividing By Zero' i 'Slim Pickens Does The Right Thing And Rides The Bomb To Hell', que es complementen entre elles melòdicament i per tema. A la primera tenim un riff d'estrofa powerchord d'aquells que emocionen i el take me higher el trobo absolutament genial, juntament amb una tornada molt èpica. A la segona, la melodia que fa la veu combinada amb el riff de la guitarra és genial tan a l'estrofa com a la tornada. Per acabar, el DANCE FUCKER DANCE, LET THE MOTHERFUCKER BURN. Brutal.

Amb tot, li poso una pega important a aquest àlbum. Si poguéssim abstreure'ns i obligar tot el que hem escoltat abans, seria l'àlbum definitiu. Per desgràcia no ho podem fer i constantment m'assaltaven semblances amb quelcom que ja havia sentit. 'The Future Is Now' és bàsicament 'Savior' de Rise Against, com també són molt Rise Against 'Secrets From The Underground' o 'Turning Into You'. La carta de presentació, 'Days Go By', va aixecar polèmica perquè és un clon de 'Times Like These' de Foo Fighters, i ja saltava a la oïda (és un joc de paraules, sí) la primera vegada que la vaig escoltar. 'Crusing California (Bumpin' In My Trunk)' és Katy Perry i 'All I Have Left Is You' és U2 totalment al principi, mentre que l'harmonia del final és clavada a la del pont de 'Lay Your Hands On Me' de Bon Jovi abans de l'última tornada. Al mateix pla, 'I Wanna Secret Family (With You)' és Sum 41 a sac i 'Slim Pickens...' recorda molt a Bad Religion. 

A part, The Offspring es fa referències a sí mateix. 'All I Have Left Is You' no dista molt de 'Fix You', igual que la intro de 'Dividing By Zero' és molt semblant a la de 'Tehran'. Sincerament no és res nou, sense anar més lluny, la cadència final de la tornada de 'Dirty Magic' és la mateixa que la de 'Have You Ever' o també es pot dir que la base de 'Come Out And Play' i 'Pretty Fly (For A White Guy)' són la mateixa.

No ho critico com un aspecte negatiu, sinó com a una evidència que The Offspring fa més de dues dècades que estan en aquest món i en aquest nou àlbum he notat falta de idees. Han agafat conceptes i fórmules que ja estaven creats i els han aplicat. Millor això que no fer sempre el mateix, tot sigui dit. Amb tot, considero que han fet un gran CD i sobretot, s'han retrobat una mica amb l'essència que havien perdut al 'Rise And Fall, Rage And Grace' precedent.

PD: La portada és boníssima.

VALORACIÓ: 8'5

dissabte, 26 de maig de 2012

Grans Cançons Desconegudes (IV)

'Turn It Again' de Red Hot Chilli Peppers



Dins l'arsenal de cançons que els Red Hot Chilli Peppers varen incloure als dos CDs de l'Stadium Arcadium (2006), probablement 'Dani California' és la millor. Però dins aquest mar de melodies hi havia d'haver més joies. I efectivament.Vaig escoltar aquesta cançó per primera vegada entrant a una tenda de discos de l'aeroport de Màlaga quan ja sonava per la meitat, just abans del solo final. El meu sentit musical em va alertar d'una possible masterpiece i vaig investigar quina era la cançó (qui diu investigar diu demanar-li al dependent de la tenda).

Començant per l'aspecte negatiu de la cançó, he de dir que l'estrofa no m'acaba de convèncer, suposo que perquè és el més funk de tot. En qualsevol cas, el contrast potencia la tornada, que fa una harmonia perfecta entre les veus de l'Anthony Kiedis i el riff virtuosíssim del John Frusciante. Precisament el Frusciante és l'amo d'aquesta cançó, marcant la pauta des del principi, però agafant cos poc a poc fins que arriba el moment clímax. Com el trobo a faltar als actuals RHCP.

El solo que comença a partir del minut 4:16 és una autèntica masturbació guitarrística. Diria que és una orgia, però és que les fins a cinc línies de guitarra (casi ná) que hi arriba a haver al final de la cançó les ha fet totes el John. Ell sol, amb dos collons. Lamentablement això la fa impossible de tocar en directe. A veure qui és el guapo que reuneix quatre guitarristes tan virtuosos com el Frusciante...

dijous, 3 de maig de 2012

Crítica: Weapons de Lostprophets


És complicat valorar un àlbum de Lostprophets perquè inconscienment esperes un nou Start Something (2004), però tot queda en una exasperant utopia. En qualsevol cas, després d'haver sentit 'Bring Em Down', m'esperava més. De fet, és la millor cançó de tot el CD amb diferència. Té una intro molt potent, amb el detall del compte endavant que al final de la cançó es converteix en un compte enrere, creant un efecte circular que queda genial. És un tema enorme per obrir un àlbum amb una dosi de canya i melodia prou ajustada. Ara bé, la primera vegada que la vaig escoltar vaig pensar que abusaven de l'electrònica i per desgràcia, es converteix en la tònica general a mesura que passes cançons.

La segona cançó, 'We Bring An Arsenal' té una intro d'aquelles desconcertants, que no saps si riure o què, però que al final s'enganxa. M'ha deixat molt bona impressió, té ritme i és molt cantable. A continuació, 'Another Shot', 'Jesus Walks' i 'A Song For Where I'm From' em deixen un regust agredolç. Tenen detalls bons, però al final són massa carregades i amb massa efectes dissonants. Són cançons que cansen d'escoltar. El mateix puc dir de 'A Little Reminder That I'll Never Forget' (collons de posar noms llargs a les cançons...), amb la diferència que aquesta surt totalment de l'estil Lostprophets. Et treu del lloc totalment.

'Better Off Dead' torna a pujar l'ànim, amb una estrofa brutal, aprofitant els baixos i la rítmica de la veu com a contrast d'una tornada molt melòdica. Igualment, m'ha cridat l'atenció l'outro. Em recorda a Bring Me The Horizon, però sense screamo. M'ha agradat per acabar la cançó amb una part molt per headbanging. És un tema que podria posar-se al nivell de 'Bring Em Down' i la lletra m'ha agradat.



'Heart On Loan' no em sembla massa interessat. Típica cançó rollo A Day To Remember però sense ànima, d'aquelles que en pots trobar centenars igual. Per contra, 'Somedays' em sembla una molt bona balada per anar acabant l'àlbum i per primera vegada he sentit una acústica a Lostprophets. El crescendo de la cançó està molt ben trobat i m'agrada que estigui descarregada d'elements elèctrics fins al final perquè pots sentir la veu de l'Ian Watkins sense cap mena de distorsió externa. Per acabar, 'Can't Get Enough' em deixa indiferent. Una cançó amb cert aire peliculero, però que li falta alguna cosa. És com si haguessin volgut fer un final d'àlbum molt èpic i s'haguessin quedat a mitges.

En general, ni fu ni fa. Té cançons molt bones, però la meitat són prescindibles i sobretot, on és aquell screamo tan destroyer que hi havia a The Betrayed (2010)? En tota la cançó hi ha un sol crit, tímid i gairebé imperceptible a 'Bring Em Down'. Trobo que la gestió dels crits és del millor que té Lostprophets i aquí directament no ha existit. A part, la portada m'agrada, però no s'assembla massa a la de Liberation Transmission (2006)?

VALORACIÓ: 7'5

dimecres, 25 d’abril de 2012

Bons cantants a l'ombra

No estic parlant de grups amb dos cantants, sinó dels que tenen un clar cantant principal, però que en algunes cançons té el suport o la resposta d'algun membre del grup que també canta. En els últims temps m'he emportat  vàries sorpreses descobrint grans veus darrera instrumentistes ja de per sí virtuosos. I és que realment, quan un grup pot comptar amb bones veus, guanya molt melòdicament.

Kevin Skaff (A Day To Remember)


ADTR són un grup que tendeix a sobrecarregar molt les veus. En són exemples 'All I Want' o 'I'm Made Of Wax Larry, What Are You Made Of', a la que el Jeremy McKinnon gairebé s'ofega quan l'ha de cantar en directe. L'altra solució a part de forçar la respiració és comptar amb algú que faci les veus, i en aquest cas l'encarregat és el guitarrista melòdic Kevin Skaff. No té una veu tan característica com el Jeremy, però ofereix un contrast melòdic molt ben lligat.

The Rev (Avenged Sevenfold)


És només un dels exemples possibles, però per a mi el millor. Des del principi de la cançó queda clar la potència i la qualitat de la veu del Matt Shadows al capdavant d'una de les millors bandes dels últims anys. No hi ha discussió. Però quan arribem a la tonada de la cançó sorgeix l'aguda veu de The Rev darrera de l'acumulació de toms i plats que formen la seva bateria. Devastadora i melòdica a la vegada, la seva veu dóna el toc distintiu a aquest himne. Tan distintiu que tres anys després de la seva mort, Avenged Sevenfold encara fan servir la gravació per interpretar-la en directe. En pau descansis, Jimmy Sullivan.

Richie Sambora (Bon Jovi)





Durant la primera part de la cançó, no queda dubte que el Riche Sambora és un grandíssim guitarrista, però a partir del 6:00, s'atraca al micro per a fer la doble veu al Jon i després cantar el seu propi fragment. Posa la pell de gallina. Té una veu molt més pelada, més profunda i menys polida que el Jon, però precisament aquest és l'element clau, ja que la fa més rock.

Dave Grohl (Nirvana)



D'acord, tothom sap que el Dave Grohl canta bé perquè l'ha vist amb els Foo Fighters. Però a principis dels 90 això encara no era reconegut. Quan necessitaven fer les harmonies per als concerts en directe, era el Dave qui les feia assegut a la bateria, tal com es veu al primer vídeo on el Kurt i ell fan un preciós final per 'All Apologies' en acústic. Ara bé, la seva veu també va ser utilitzada per a les gravacions, a fi de fer l'harmonia a la tonada de 'In Bloom', tal com mostra el Butch Vig cap al 1:00 del segon vídeo. Realment sonaven de conya la veu del Kurt i la del Dave juntes. Llàstima que no les tornarem a sentir mai més en directe.

Taylor Hawkins (Foo Fighters)



Un altre bateria que canta bé. Serà algun element genètic, suposo. El Taylor Hawkins canta la seva pròpia cançó amb els Foo Fighters, i no és que sigui una cançó d'aquelles residuals, sinó que des de fa anys la toquen en directe. M'agrada perquè té un aire rock and roll tan difícil de trobar amb les composicions del segle XXI i el tio clava la veu.

En qualsevol cas, per si no quedava clar la potència del Taylor amb un micròfon, poso la versió de 'Rock And Roll' de Led Zeppelin, que varen fer amb el Dave a la bateria, el John Paul Jones al baix i el Jimmy Page a la guitarra. Deixant de banda que és un dels moments més èpics que he vist mai en un concert de rock, s'ha de dir que no és gens fàcil cantar les melodies del Robert Plant. Evidentment no es pot posar al mateix nivell les dues veus, però se'n surt prou bé.

Steve Jocz (Sum 41)


Aquest no és que canti bé, però li posa ganes, així que ho dono per vàlid. El bateria de Sum 41 agafa el micro per cantar aquest himne-paròdia del rock dur i la veritat és que el resultat és... impactant. Amb humor, però la cançoneta és bona realment. Això sí, el videoclip s'ha de veure. 

dissabte, 21 d’abril de 2012

Grans Cançons Desconegudes (III)

'Everyday Combat' de Lostprophets



Té una de les millors intros que he sentit mai. El break d'entrada de la bateria és absolutament descomunal, amb una contundència desbordant que ens porta a l'inici del riff de guitarra, també genial. Això sí, la guitarra acoplant-se de fons és bàsica, fins que arriba el crit a ple pulmó. Després a l'estrofa el riff que fa el tàndem de greus cap a aguts li dona una dinàmica especial, carregant i descarregant la potència de la cançó per derivar en un pont molt melòdic que acaba en una tonada molt més light. D'altra banda, el més destacable és l'outro amb un canvi de ritme que entra molt suau a partir del final de l'última tonada. D'aquí cap a un final d'aquells de headbanging a sac. Per a mi, juntament amb 'We Still Kill The Old Way', és per a mi la millor cançó de Lostprophets.

divendres, 20 d’abril de 2012

Nou àlbum de Lostprophets i nou single de Linkin Park

S'apropa l'estiu, s'apropen els concerts de rock arreu del món i per tant, surten nous àlbums com a bolets. Aquest mes d'Abril les novetats més destacables són el nou àlbum de Lostprophets, i la nova cançó de Linkin Park. Una alegria i una decepció.

Està prou clar que Lostprophets difícilment superaran el seu excel·lent Start Something (2004), però la veritat és que els seus treballs posteriors són molt interessants. Amb tot, s'han mantingut en una mateixa línia, amb identitat, sense que la seva música soni sempre igual. Pel que he pogut escoltar del Weapons (2012), aporten encara més potència a un so que a The Betrayed (2010) ja em va semblar una mica carregat. Quan tingui temps faré una crítica de tot el CD. Per ara us deixo el primer single, molt bo:


Pel que fa a Linkin Park... prefereixo no parlar-ne gaire. De Minutes To Midnight (2008) només es salvaven 'Given Up', 'Bleed It Out' i 'What I've Done', mentre que A Thousand Suns (2010) és música electrònica que pots trobar a qualsevol discoteca. Doncs el nou Living Things (sortirà al Juny) sembla que serà exactament el mateix rollo electrònic, o almenys això és el que dedueixo del nou single 'Burn It Down'. Molt efecte, molta veueta suau del Chester, guitarres inexistents i bateria passada per ordinador. És molt depriment veure com s'ha autodestruït la gran banda d'Hybrid Theory (2000) o Meteora (2003). Alguns li diuen experimentació o renovació musical. Jo li dic perdre l'essència:

dijous, 19 d’abril de 2012

La parella perfecta

Fa uns dies vaig criticar l'Axl Rose de tal manera que sembla que sigui el personatge més indesitjable del rock, però no és així. Per desgràcia existeix la Courtney Love, que cada vegada que obre la boca m'agafen ganes de netejar a l'estil Mosso d'Esquadra. Ambdós han estat protagonistes de l'actualitat del rock últimament, i no precisament per motius musicals.

Guns N’ Roses y RHCP devuelven la magia al Rock and Roll Hall of Fame
L'Slash sempre tan èpic. A la seva esquena, la resta dels   
Guns N' Roses originals al Rock & Roll Hall Of Fame.
Aquest any el Rock & Roll Hall Of Fame incloïa els Guns N' Roses dins el seu honorari en reconeixement a la seva transcendència en el rock de finals dels 80. Tècnicament l'Axl Rose havia de ser l'encarregat de rebre el premi per ser qui ostenta els drets d'explotació del nom (en conseqüència, l'entitat actual del grup), però també es va convidar l'Slash, el Duff McKagan, l'Steven Adler i l'Izzy Stradlin com a membres originals de la banda. Fins i tot hi va haver rumors sobre tocar alguna cançó tots junts. Evidentment això no va agradar massa a l'excèntric cantant, pel que va decidir no assistir a la cerimònia i va demanar no ser inclòs al Hall Of Fame explicant els seus motius en una llarga carta publicada a Los Angeles Times. Al final, tots els membres originals varen anar a rebre el premi i els Guns N' Roses formen part del gran museu de la història del rock, però no l'Axl Rose. 

Sembla que a la Courtney (esquerra) li ha sortit una filla 
rebel. Tanta sort.
L'altre despropòsit de la setmana l'ha protagonitzat la Courntey Love acusant a Twitter el Dave Grohl d'intentar seduir a la Frances Bean Cobain. Estem parlant d'acusar un tio de 43 anys d'intentar lligar una jove de 19 anys, filla del que fou el seu millor amic. Evidentment, el Dave ha negat tal aberració i la Frances ha declarat (cito textualment) que Twitter hauria de excloure a la seva mare. En el mateix sentit, s'ha defensat afirmant que el Dave Grohl mai l'ha intentat seduir, "ni tan sols de manera platònica". Sembla doncs, que el gen Cobain s'ha imposat al gen Love.

Arribat aquest punt em plantejo: perquè el destí (o el que sigui) no va voler juntar l'Axl Rose amb la Courtney Love? Estan fets l'un per l'altre i amb una mica de sort haguessin entrat en una espiral destructiva que hagués acabat amb els dos. El món del rock seria un lloc millor. Fins i tot m'atreveixo a dir que potser el Kurt seria viu. Sóc d'aquells que sospita que la Courtney va tenir alguna cosa a veure amb el seu "suïcidi". Paranoies meves suposo.

dissabte, 14 d’abril de 2012

La difícil missió de fer una bona cover

Des que existeix el rock existeixen les versions, de bones i de dolentes (molt dolentes). La diferència actualment és que tenim YouTube i el que abans es quedava entre uns quants amics, ara pot ser motiu d'admiració o odi arreu del món.

Què es necessita per fer una bona cover? És molt difícil de dir, però va més enllà d'una senzilla imitació. S'ha d'aportar la mateix dosi de respecte per l'original com de criteri particular. Com amb tot, és qüestió d'equilibri, però sobretot de no fer el ridícul. Avui deixo unes quantes bones covers que he anat recopilant i que per algun motiu tenen quelcom especial.

'My Hero' (Foo Fighters) per Paramore



El meu amor platònic cap a la Hayley Williams va pujar a nivells estratosfèrics quan vaig sentir aquest sentit homenatge a la meva banda preferida. 'My Hero' és una cançó senzilla, amb una tonada fàcil de memoritzar i una melodia que s'enganxa. En elèctric sona potentíssima però al mateix temps té un transfons melòdic que permet que la seva versió acústica sigui preciosa. Els mateixos Foo Fighters ja varen fer la versió acústica durant la gira de l'In Your Honor o l'Echoes, Silence, Patience & Grace, però Paramore ha aconseguit donar-li una dolçor captivadora. Pujar-la un to respecte l'original fa que la veu de la Hayley s'adapti molt millor, mentre que el so de les guitarres és absolutament brillant.

'Pennyroyal Tea' (Nirvana) per Novosibirsk


Posa la pell de gallina. Tanques els ulls i veus el Kurt. Si ja és prou difícil versionar Nirvana, encara més és fer-ho amb una guitarra acústica al mig del metro de Moscú. Li posa un sentiment i una força que deixen amb la boca oberta.

'Young Man Blues' (The Who) per Foo Fighters


En les últimes gires Foo Fighters han estat fent 3 o 4 versions per a completar els seus directes i aquesta deu ser la millor. És arriscat fer una cover un clàssic del rock com aquest, però han sabut mantenir l'esperit de l'original afegint la potència característica Foo. Molta guitarra i molta emoció posada en cada nota creen la necessària atmosfera de pur rock & roll sobre aquesta cançó.

'Sweet Dreams' (Eurythmics) per Marilyn Manson




No em podia deixar aquesta famosíssima adaptació que va convertir un tema dance  a través del sinistre concepte musical del Marilyn Manson. A part de la inquietant veu, el riff de la guitarra és genial, senzill i atractiu. Pel que fa al videoclip... no comment. És el Marilyn Manson.

'Word Up' (Cameo) per Korn



Li tinc especial estima a aquesta cover perquè em va fer descobrir Korn. En la línia de mr. Manson, varen agafar una cançó d'un gènere que no tenia res a veure i li varen donar ànima heavy. Al final, ha estat una d'aquelles versions que s'ha fet més famosa que l'original, que per cert és molt recomanable si voleu riure una estona (típic funk dels anys 80).

'Arlandria' (Foo Fighters) per Shide



Em permeto la llicència de posar una altra cover de Foo Fighters perquè aquesta la trobo absolutament genial. Són un grup italià que va guanyar un concurs de versions dels Foo. El més impressionant d'aquesta versió és la conversió a una veu femenina d'una cançó que precisament té un to bastant masculí. Això s'aconsegueix la inversió en la prioritat de les melodies, ja que el que canta la veu principal és la veu secundària de l'original. A part, la veu del guitarrista s'assembla molt a la del Dave en alguns moments. Amb tot, és una cover amb essència i estil propi.

'Where Did You Sleep Last Night' (Leadbelly) per Nirvana



Acabo amb la que va ser la clausura del mític concert MTV Unplugged in New York de Nirvana, on varen demostrar que sota tot el soroll de guitarres distorsionades i bateries atronadores tenien un sòlid esperit melòdic. Aquesta cançó de blues va ser reconvertida en un cant de sofriment gràcies als arranjaments amb el violoncel, el canvi de to, el ritme pesant i sobretot la veu del Kurt Cobain, que fa un final absolutament grandiós.

divendres, 13 d’abril de 2012

Grans Cançons Desconegudes (II)

'But Honestly' de Foo Fighters





El concepte musical que va desenvolupar Foo Fighters a Echoes, Silence, Patience & Grace (2007) em va xocar molt. Era la perfecta unió entre l'acústic i l'elèctric amb una subtilitat de contrast increïble. 'Let It Die' o 'Come Alive' ja mostren aquest concepte, però la màxima expressió arriba a 'But Honestly', la penúltima cançó de l'àlbum.

La intro és una senzilla guitarra acústica amb la veu, sin colorantes ni conservantes. És determinant que sigui així perquè accentua molt més el canvi al final de la cançó. A mesura que passen els compassos es van afegint elements com una segona acústica o una secció de corda de fons (molt de fons), així com el contracant del Taylor Hawkins a la tonada.

Tot molt melodiós fins al 2:24 més o menys, quan entra ja la primera elèctrica, la bateria fa acte de presència i les acústiques van perdent força. El Dave va repetint la mateixa frase durant tot aquest crescendo que culmina en l'explosió de la bateria i l'impacte d'un impressionant riff de la guitarra de mr. Shifflet cap al 3:10. Realment, el riff és molt senzill, però precisament això li dona una contundència enorme.

L'esgarrada veu made in Grohl dóna una intensitat final que fa més emotiu el missatge que transmet la cançó per la música, però també per una preciosa lletra.

dijous, 12 d’abril de 2012

Green Day prepara una trilogia d'àlbums que sortirà a finals d'any

Ja era hora. Després d'un llarguíssim tour pel 21st Century Breakdown i la gira amb el musical American Idiot, Green Day anuncien material nou en un comunicat de premsa oficial a la seva web. Segons aquest, actualment es troben en procés de gravació de tres àlbums que sortiran el 25 de Setembre del 2012, el 13 de Novembre de 2012 i el 15 de Gener del 2013 respectivament. Es titularan ¡Uno!, ¡Dos! i ¡Tré! (pel bateria Tré Cool) i formaran una trilogia amb caràcter unitari. Comercialment està molt ben muntat, tot sigui dit.

Hauran estat 3 anys d'espera des que va sortir el 21st Century Breakdown el 2009, més o menys dins el ritme de producció habitual de Green Day. De fet, els fans poden estar satisfets sabent que el precedent anterior era un lapse de 5 anys entre l'American Idiot (2004) i el 21st Century Breakdown. A més, l'espera s'ha fet més curta amb la publicació d'Awesome As Fuck el Març de l'any passat, un CD amb els millors directes del tour 2009-2010, on es va incloure material nou, com 'Cigarettes & Valentines':


Hi ha hagut moltes crítiques a Green Day per haver passat en els últims temps cap a fórmules més de rock estàndard o fins i tot comercial, deixant una mica de banda l'essència de punk. Si bé és cert que 'Wake Me Up When September Ends' o '¿Viva La Gloria? (Little Girl)' tenen ben poc de punk, 'Cigarettes & Valentines' recupera lleugerament aquell so que es podia sentir al Dookie, per exemple. No sabem si aquesta serà la referència (una espècie de flashback cap al so Green Day original) i ni tan sols si aquesta cançó estarà en algun dels tres nous àlbums. Haurem d'esperar per a saber més coses al respecte.

En qualsevol cas, el Billie Joe ha afirmat que estan "en el moment més prolífic i creatiu" de la seva carrera i que "les cançons segueixen venint". Són bones notícies, que d'entrada venen acompanyades de les primeres dates confirmades del nou tour:

AGOST

Dia 18:  Tokyo, Japan Summer Sonic 2012

Dia 19:  Osaka, Japan Summer Sonic 2012

Dia 26:  Paris, France Rock en Seine 2012

SETEMBRE

Dia 1:  Konstanz, Germany Rock am See 2012

Dia 2: Bologna, Italy I-Day Festival 2012

dimecres, 11 d’abril de 2012

(Guns N') Roses a Palma el 22 de Juliol

Se'm fa estrany veure Palma a un tour d'un gran grup. O almenys d'un que ho va ser en algun moment de la seva història. Ja és oficial: l'Axl Rose i la seva banda de mamarratxos tocaran a l'estadi de Son Moix el 22 de Juliol. Per fi una banda de rock internacional tocarà a les Balears, que per desgràcia són un territori més donat als concerts de pop i altres gèneres dubtosament musicals. Ara bé, Guns N' Roses no són pròpiament Guns N' Roses des que l'Slash i la resta de components van decidir abandonar el projecte. Al final s'han quedat només en Roses.

Les entrades van des dels 45 euros a pista als 175 de la zona VIP. Normalment consideraria que és un bon preu per un rock d'estadi, però en aquest cas considero que és extremadament car. El que hi haurà no és Bon Jovi, U2 o Bruce Springsteen donant-ho tot, sinó que ens trobarem amb un cantant egòlatra que ha contractat una sèrie de mercenaris del rock per a que li facin la feina bruta. No tenen essència, no tenen estil, no tenen amor propi. És molt trist veure la destrucció d'un himne com 'Welcome To The Jungle' perpetrada en les últimes gires de l'Axl Rose:


Hi ha coses que haurien d'estar penades per la llei i no ho estan. Les pintes de l'Axl Rose (o el que queda d'ell) no tenen nom, ben igual que les seves desafinades. I al 2:52 ja tenim la cúspide de la ridiculesa. Què fot amb el casc d'stormtrooper? Una cosa és fer show i l'altre és ser un pallasso sense dignitat, que a sobre destrueix violentament un dels millors solos mai composats. A part, veure tanta gent sobre l'escenari em fa pensar en un acudit estil "quants guitarristes fan falta per a carregar-se una gran cançó de rock"? Sort que era el Rock In Rio i mig món estava veient aquest concert, que si arriba ser un concert menor...

En fi, que si voleu pagar 45 euros per veure un cúmul de despropòsits musicals, allà vosaltres. En tot cas, hi ha raons per anar-hi, sí. És un final de gira i normalment els (bons) grups donen tot el que els queda d'energies per a fer un bon final. D'altra banda, si l'únic que voleu és anar a escoltar alguna cosa semblant a les grans cançons dels Guns N' Roses en companyia de milers de persones suades per sentir l'emoció i l'essència rock, és una bona opció. Però no espereu ni una gran interpretació ni una qualitat de so espectacular. Personalment, prefereixo emocionar-me escoltant les cançons originals o amb concerts de YouTube, que almenys és gratis:


Finalment, als que penseu anar-hi vull advertir-vos que haureu de sentir les noves cançons del Chinese Democracy. Unes cançons que són tan artificials que en directe sonen fatal. Heus aquí l'exemple més clar. Una intro molt èpica, un riff potent i tot la pesca, però al final tot queda en no res:


Insisteixo, de Guns N' Roses només els queda el nom. Al final, el 22 de Juliol a Son Moix actuarà Axl Rose en solitari. En aquesta condició és important doncs tenir en compte l'estat de la veu del gran protagonista, que no està ni de lluny en el seu millor estat. Al Chinese Democracy em va cridar l'atenció la balada 'This I Love', que tenia cert aire a Guns N' Roses originals. Realment és una bona cançó, però en directe queda totalment desvirtuada per la pobre interpretació de l'Axl (i perquè a la versió d'estudi han ficat AutoTune a sac):


Perdoneu, però això ho sé fer jo borratxo a un karaoke. Evidentment, cadascú farà el que voldrà amb el concert de l'Axl Rose a Mallorca, però a mi dubto que m'hi arrosseguin. M'agrada invertir bé els meus diners.

La cultura de l'àlbum

De vegades penso que sóc un tio analògic atrapat en un món digital, estil Hank Moody. Sóc el primer interessat en avançar tecnològicament, però hi ha coses que per molt que les renovis no es poden millorar. El format físic de la música és una d'aquestes coses.

El creixement d'iTunes a partir del 2007 ha estat el cop mortal al ritual de comprar música. Si bé el romanticisme del procés per obtenir un vinil ja s'havia vist pertorbat per la creació del CD el 1979 i la seva popularització cap a la segona meitat dels anys 80. No he viscut aquesta època, però la gent que ho explica ho fa gairebé emocionada. Anar a comprar el vinil, portar-lo sota el braç cap a casa, observar aquella portada en molts casos artística, treure el disc de la funda i posar-lo al tocadiscs. I llavors sortia aquell so tan càlid, imperfecte però entranyable que caracteritza el vinil i que sí he tingut el plaer d'escoltar.

El format més petit d'un CD va fer que el concepte de portada fos molt menys important. De la tendència a la creació conceptual i al dibuix es va passar al fotomuntatge, al detall o als logotips adornats digitalment. La diferència és evident entre el Led Zeppelin IV i el These Days de Bon Jovi:



En qualsevol cas, no vull generalitzar. En els últims anys s'han fet grans portades que s'escapen de la monotonia foto-èpica-dels-components-del-grup (en molts casos prou cutre). En qualsevol cas, l'efecte visual queda molt més neutralitzat per la mida menor del CD. Poso alguns exemples:




Deixant de banda l'aspecte visual, el fet de posar el CD a la disquetera o l'ordinador ja té menys gràcia. I pel que fa al so, és infinitament millor en quant a qualitat, però no té tanta personalitat. Evidentment, si aquest procés de compra el fem per iTunes ja estem fent gairebé una heretgia contra la música. 

Ara bé, la cultura iTunes no només és nociva contra aquest romanticisme de comprar la música en format físic, sinó perquè ens dóna la possibilitat de comprar cançó per cançó. Més pràctic i millor per a la nostra economia, sí. Però els (bons) àlbums són una obra completa, en què les cançons es complementen unes amb les altres. Una cançó escoltada fora d'un àlbum per sentit, context i essència. El somriure de la Gioconda és el millor d'aquesta pintura de Da Vinci, però a que no prescindiríem de veure la resta del quadre? Ve a ser el mateix. 

Per aquest motiu s'ha d'escoltar diverses vegades tot un àlbum sencer. Una vegada fet això, és evident que eliminarem les cançons que no ens agraden de la mateixa manera que les passàvem quan només hi havia CDs, però ja sabem quin és l'hàbitat natural de les cançons que hem elegit. Igualment, potser ens emportarem una sorpresa amb alguna cançó que d'entrada no ens ha cridat l'atenció però a poc a poc l'anem escoltant i s'enganxa. 

És per aquests motius que mai he comprat per iTunes (o similars), ni ho faré mentre sobrevisqui el CD. De fet, molta gent rockera amb qui he parlat té la mateixa actitud. Des del meu punt de vista, la cultura de l'àlbum forma part de la concepció del rock. El bon rock mai ha estat pensat a treure 2 o 3 cançons bones per sortir a la televisió, les ràdios i molt menys les discoteques. El bon rock fa àlbums pensats i creats com a obres senceres.

De veritat, proveu de fer el ritual d'anar a comprar un bon àlbum que fa temps que espereu. Res a veure amb descarregar-lo, com normalment em veig obligat. Ho vaig fer amb el Wasting Light de Foo Fighters i va ser una experiència inigualable. Llevar-se a les 8 del matí per anar a classe. Passar la classe amb certa ansietat per anar a la tenda de discos. Agafar la bici i anar esquivant gent per arribar a Tallers. Entrar a Discos Castelló i veure una columna de CDs gairebé il·luminada celestialment. Escollir el que més bon feeling et dona (tots són iguals, pel que el feeling és important). Comprar-lo. Tornar al pis. Treure el CD i ficar-lo a la disquetera. Aleshores sona la potent intro de 'Bridge Burning'. En aquest instant es produeix el que els americans anomenen eargasm. No us puc transmetre millor la sensació, però almenys us puc deixar aquesta magnífica cançó:

dijous, 5 d’abril de 2012

Grans Cançons Desconegudes (I)

No totes les bones cançons surten a la ràdio ni tenen un videoclip impressionant. Com a molt algunes varen ser tocades en directe, però amb el temps han quedat fora dels tracklists per a deixar lloc a èxits recents. Amb aquesta secció vull donar a conèixer alguns dels temes que ningú coneix però que considero que són realment bons.

'I Could Make A Living Out Of Loving You' de Bon Jovi


Sempre he pensat que el Crush (2000) de Bon Jovi va marcar un abans i un després en el concepte de rock comercial. És un àlbum de rock, però tot molt més suavitzat. Les cançons són molt bones, però es nota l'efecte 2000: Tot més sintètic. Vas escoltant i tens aquesta sensació, fins que arribes al final del CD. 'I Could Make a Living Out Of Loving You' serveix de magnífic epíleg no només per al Crush, sinó per a tota una època. Bon Jovi havia estat una referència del rock and roll durant els 90 i ara decidia adaptar-se als nous temps, però no sense deixar una última cançó a l'estil dels 90. El que em fa més ràbia de tot és que sigui un bonus track, quan és de les millors cançons de l'àlbum.

La guitarra de la intro amb la bateria senzilla i contundent marcant amb el cencerro és rock en estat pur. Fins i tot la veu pelada del Jon capta aquesta essència. Destaco aquest element de la veu perquè actualment ha deixat de fer-ho fer tenir un timbre més polit, que mi particularment no m'agrada. En el mateix sentit, la guitarra aguda a la seva bola, amb melodies gairebé aleatòries o una sola nota... és una característica tan dels 90. Igual que el bridge del 2:32, on han mesclat el so per a que les veus greus destaquin i donin cos. Considero que té aquella mescla de cançó èpica amb energia positiva que gairebé és ballable.

I jo em demano (And I wonder...), perquè s'ha perdut aquesta ànima rock? 

diumenge, 1 d’abril de 2012

Jet posen fi a la seva carrera

Tenia pensat un altre post per inaugurar el blog, però donades les circumstàncies em veig obligat a parlar d'una notícia trista: Jet ho deixen. O almenys anuncien una "discontinuation as a group". La banda que em va fer creure que es podia fer rock & roll al segle XXI amb aquell deliciós Get Born (2003) deixa de tocar. Alguns només els recordaran per l''Are You Gonna Be My Girl' que els va fer sonar a les ràdios d'arreu del món, però la grandesa d'aquests australians va molt més enllà d'una simple cançó.



El motiu és el més comú en una separació d'un grup de rock. En un comunicat al seu lloc web expressen que després de moltes gires i moltes cançons composades han pensat que és hora de deixar-ho estar. De fet, portaven bastant temps sense anar de gira ni treure res nou, però sempre penses que senzillament estan fent un break per tornar amb idees renovades. 

És la fi a 11 anys de carrera i tres grandíssims CDs que tinc en un lloc privilegiat a la meva estanteria. Get Born és probablement un dels millor àlbums debut de la història. Una obra completa, compensada, amb energia i sobretot amb ànima. L'impacte va ser grandiós. Era com tornar a sentir algunes de les millors coses d'Oasis, AC/DC o The Beatles. Per desgràcia, aquesta ha estat la seva gran quimera. Com moltes altres grans bandes (Guns N' Roses amb el seu Appetite For Destruction), mai varen poder aconseguir el nivell de Get Born en els seus treballs posteriors i això és realment frustrant per a un músic. 

Shine On (2006) va estar molt condicionat per la mort del pare del Nic i el Chris Cester, deixant un regust a obituari. Tot i això, hi ha cançons realment bones com 'Holiday', 'Put Your Money Where Your Mouth Is' o 'Rip It Up' que comercialment no varen tenir èxit. Amb tot, era d'esperar un segon àlbum inferior al primer, pel que l'esperança es dipositava en un tercer àlbum. Aquest va ser Shaka Rock (2009) en el que varen optar per experimentar. El so de les guitarres és diferent, el baix té més protagonisme, introdueixen nous elements de vegades difícilment identificables... però no era tan gran com el Get Born. I aquest ha estat l'últim que ens ha quedat d'ells. En qualsevol cas vull deixar clar que Shine On i Shaka Rock són dos CDs enormes, però la comparació amb el seu antecessor els ha fet semblar pitjors. 

En fi, res dura per sempre i quan la font de la creativitat s'esgota poca cosa es pot fer. A part, no serien els primers que ho deixen i al cap d'anys tornen amb noves cançons brutals. Posem per exemple Bon Jovi, que el 1996 semblava haver acabat la seva vida musical amb These Days, però el 2000 va sacsejar el món amb el seu Crush. El temps ho dirà, però mentrestant el Nic Cester i el Mark Wilson tenen un nou projecte anomenat DamnDogs. Estarem atents.

Deixo algunes de les meves cançons preferides excloent 'Are You Gonna Be My Girl' (Too mainstreem).En altres paraules, penjo el millor del seu llegat musical:


divendres, 30 de març de 2012

El rock i els garatges

Perquè Rock In The Garage? Deixant de banda que durant la meva infància faig passar molt de temps en garatges imaginant històries, aventures o concerts, qualsevol grup de rock ha començat tocant a un garatge. Amb els pósters d'AC/DC, Metallica, Queen o qui sigui penjats a la paret i la pols fent de moqueta. Aquells amplis cutres a més no poder, micros posats amb cinta aïllant o els plats de llautó a la bateria. Amb tot, dels garatges de molta gent ha sortit rock. I de rock aniré parlant.

Rock bless you.