dimecres, 27 de juny de 2012

Crítica: Living Things de Linkin Park

Podria haver estat pitjor. Linkin Park segueixen en la seva espiral d'experiments musicals, però en aquest cas ha deixat alguns detalls de qualitat. Hi ha qui diu que el nu metal és precisament això, experimentar. Però si experimentes amb Coca Cola i Mentos és possible que no surti gaire bé la cosa (m'haureu de disculpar per la meva ignorància en química, no conec cap altre mescla explosiva). Living Things per sort és un pas més enllà de A Thousand Suns i entre tant sintetitzador hi ha certa essència rock.


'Lost In The Echo' obre l'àlbum amb una intro una mica bakala pel meu gust, que si esperem uns segons oblidarem per endinsar-nos en una estrofa amb el Mike Shinoda en la seva salsa, rapejant. A la tornada crec que li falta potència, contrast, algun element diferencial. És com l'estrofa però cantada pel Chester Bennington. Tot i això, la veritat és que la melodia és molt bona i sobretot s'agreix l'screamo que abans del pont i cap al final de la cançó. Em sobren els efectes electrònics que estan constantment de fons, però és una molt bona cançó.

Continua amb 'In My Remains', que m'ha recordat inicialment a 'What I've Done'. S'agreix més presència de la bateria, que sembla real i no MIDI. Especialment destacable també quan el Shinoda canta el Like an army..., creant un preciós pont molt melòdic amb la base del piano i la caixa estil militar. Després se li afegeix el Chester amb la segona veu per a completar un dels millors moments de l'àlbum. Igualment, també em sembla una cançó molt vàlida.

Pel que fa a 'Burn It Down', em passa el mateix que amb 'Days Go By' de The Offspring: no és representativa com a single. Trobo que li falta ànima i és repetitiva. L'únic que m'agrada és la veu a la tornada, que desgraciadament queda anul·lada per una base punxinpunxin. De fet, la base és el principal problema que veig a aquesta cançó. Amb un altre ritme hagués estat prou bona, però així el que faig és imaginar-me canis tancats en una discoteca de mala mort emocionats amb aquesta cançó. Entendreu que no és una visió agradable.

La quarta cançó m'ha sorprès. 'Lies Greed Misery' trenca la tònica habitual en Linkin Park, que acostumen a fer cançons més obscures. Aquesta no, aquesta té com un bon rollo inherent que m'ha agradat molt. El Shinoda la clava molt a l'estrofa i el Chester ja fa una tornada excelsa. Els dos li donen canya, es deixen de massa melodies i de suavitats. Sobretot al final amb un screamo pontentíssim. A part d'això, m'ha recordat a 'New Way Home' de Foo Fighters. Sóc un maniàtic, sí, però estan les dues al mateix to i la roda d'acords és gairebé la mateixa. En qualsevol cas, és de les millors de l'àlbum.

De 'I'll Be Gone' puc destacar una tornada molt ben feta, que queda complementada per una suau i melòdica estrofa. En aquest cas, la suavitat i la melodia queden justificats, així que no em queixaré. També és un tipus 'What I've Done', però això no treu que sigui prou bona.

'Castle Of Glass' és d'aquelles cançons que sembla que han d'explotar en algun moment, i esperes i esperes... i no explota. La primera part de la cançó fa intuir una segona part destroyer que no arriba mai. La rítmica et va tirant cap endavant (a 'Burn It Down' fallava, però aquí la claven, ho he d'admetre) fins a un punt exasperant. A l'última tornada estava implorant a l'univers per una mica d'screamo del Chester on fire. El to de la cançó li queda baix, així que una octava per sobre l'hagués pogut fer perfectament. Una cançó molt bonica que li falta aquest últim toc de canya.

Per a compensar l'explosió frustrada, ja tenim 'Victimized'. És la cançó més adequada al concepte personal que tinc de nu metal... i no dura ni dos minuts. Què hi farem, la vida és dura. A mencionar el rap del Shinoda a la segona estrofa, que m'ha recordat a l'estil de l'Hybrid Theory, i sobretot la tornada del Chester en el seu ple esplendor. Pura fúria.

Tornem a la calma amb 'Roads Untraveled'. Bàsicament un balada molt en la línia de tot el CD, amb la curiositat de les claus orientals de fons. La veritat és que al principi molen molt, però quan portes 2 minuts sentint-les de fons comences a agafar-lis mania. Amb tot, com a cançó lenta està ben aconseguida, tot i que a mi no m'ha emocionat del tot.

Amb 'Skin To Bone' algú va deixar que l'amic Joe Hahn fes de les seves. Massa electrònic, industrial, sintètic. La resta de la cançó es pot resumir en ash to ashes, dust to dust. Repetitiva fins a la sacietat.

'Until It Breaks' és d'aquelles que em costen escoltar. El Mike Shinoda en pla nigga del Bronx amb uns baix osmés hip-hop impossible. Si vols fer aquest cançó amb Fort Minor, endavant, és l'estil. Amb Linkin Park, sobra. I el final... què hi fa a aquesta cançó? És que no concorda per cap banda.

'Tinfoil' és una cançó de pas cap a 'Powerless', així que no val la pena comentar-la. Ni tan sols és com 'Session' del Meteora, que tenia sentit per sí mateixa.

Per tancar l'àlbum, 'Powerless', de la que he vist comentaris molt positius a YouTube. A mi m'ha semblat una cançó molt plana, que no té res especial. És bonica i tal si voleu. Res més.

Personalment penso que l'àlbum es va desinflant a mesura que passen les cançons. Tot i això, m'esperava una cosa pitjor i hi ha cançons que es salven. Quan troben l'equilibri entre l'electrònica i el rock és quan són realment Linkin Park. En certs moments ho aconsegueixen i en altres es tornen a ofegar en sons que no acaben de quadrar. Amb tot, la portada és del millor que té aquest àlbum. Suposo que m'agrada perquè em recorda molt a l'artwork del Metal Gear Solid.

VALORACIÓ: 6

dimarts, 26 de juny de 2012

Crítica: Days Go By de The Offspring

The Offspring is back madafacas. Fa una setmana la Rolling Stone americana va publicar a la seva web el nou àlbum complet, que surt oficialment avui. Durant aquests intensius dies d'estudi l'he anat escoltant de dalt a baix, pel que he pogut entrar en detalls, i sincerament, m'ha sorprès. Els dos singles que havien sortit a la llum els últims mesos donaven una idea molt equivocada del que és realment el seu nou treball. A part, gràcies al miracle de YouTube, ja estan totes les cançons penjades en un sol vídeo, així que podeu escoltar mentre llegiu aquestes línies.


'The Future Is Now' és l'opener més brutal que han fet des de 'Have You Ever'. És la cançó més potent de tot l'àlbum, amb un torrent de riffs de guitarra i una contundent bateria del recentment incorporat Pete Parada. La intro és absolutament genial, amb la senzilla melodia que queda penjada per a explotar ja amb tota l'energia que té la cançó. Igualment, l'aturada amb el piano aporta un contrast preciós a tota la canya anterior quan canta I disappear, I disappear.  Però el millor són les dobles veus, que formen una línia amb un equilibri melòdic/potent molt ben trobat.

El nostre cervell no ha descansat de l'impacte inicial, que ja tenim 'Secrets From The Underground', un concepte de cançó molt semblant al de 'The Future Is Now', però més aplicat a l'essència Offspring. Aquí no descarreguen les estrofes per a destacar la tornada, sinó que la canya és constant, creant una massa compacta.

Després d'un inici tan destroyer, toca una mica de calma amb 'Days Go By', el single oficial. És una bona cançó de rock convencional, amb una melodia de veu prou dolça que la fa apta per comercialitzar. La intro és molt bona i la tornada també és molt aferradissa, però no és la millor cançó de l'àlbum, ni crec que sigui representativa. No es pot dir el mateix de 'Turning Into You', que tot i ser una cançó de pas encaixa perfectament en el concepte global de l'àlbum a nivell musical, però també per la lletra.

Arribem a un dels punts culminants del CD. 'Hurting As One' és The Offspring en estat pur. Punk dels 90 amb la nitidesa del segle XXI. La segona part de l'estrofa, que fa de pont cap a la tornada em sembla genial pel contrast que fa amb el tutupá imperant a la cançó. Un ritme més marcat, que porta la cançó cap endavant per culminar amb una tornada boníssima, i repeteixo, genuïnament Offspring. De les millors de l'àlbum i del que ha fet últimament la banda californiana.

La meva religió no em permet comentar 'Crusing California (Bumpin' In My Trunk)', així que faré veure que no existeix.

'All I Have Left Is You' aporta el toc sensible. Hi ha qui va criticar The Offspring per fer 'Fix You', però jo personalment considero que poder fer una espècie de balada d'aquest estil demostra la maduresa d'un grup. Aquí opino el mateix, ja que aquesta cançó complementa l'àlbum amb una visió diferent. L'harmonia és preciosa, amb una tornada potent tot i ser una lenta, però sobretot destaco el final amb el joc guitarra/veus.

I ara ve lo bo. La meva cara de perplexitat va ser èpica quan vaig escoltar 'OC Guns' per primera vegada, però després d'haver-la paït, he de dir que és molt bona. Molt bona tenint en compte la intenció de The Offspring, que la fa servir com a cançó d'humor a l'estil 'Why Don't You Get A Job', però també com a cançó de reggae-ska amb una línia de baix demolidora. I atenció a la lletra: tikitikitiki waddup holmes, you hijo de puta, pendejo, cabrón. Poesia contemporània.

D'altra banda, regravar 'Dirty Magic' era una aposta arriscada perquè tots els puristes se't llencen a sobre. Que si la original té més ànima, que si el so era més característic, que si més senzilla era més bona... Estic d'acord, però la qüestió és que sona realment bé i tenien els seus motius per tornar a fer-la. Segons el mateix Dexter Holland, pensaven que era una molt bona cançó que la gent no sabia perquè havia quedat enterrada després de tant temps i coincidint amb el 20è aniversari de l'Ignition, varen voler fer-li un homenatge.

'I Wanna Secret Family (With You)' no té més que ser una cançó típicament d'estiu, amb aire a punk universitari. Passable, però té ganxo.


Acabar un CD en alt és una missió prou difícil, però aquí The Offspring la claven. Fan un díptic amb 'Dividing By Zero' i 'Slim Pickens Does The Right Thing And Rides The Bomb To Hell', que es complementen entre elles melòdicament i per tema. A la primera tenim un riff d'estrofa powerchord d'aquells que emocionen i el take me higher el trobo absolutament genial, juntament amb una tornada molt èpica. A la segona, la melodia que fa la veu combinada amb el riff de la guitarra és genial tan a l'estrofa com a la tornada. Per acabar, el DANCE FUCKER DANCE, LET THE MOTHERFUCKER BURN. Brutal.

Amb tot, li poso una pega important a aquest àlbum. Si poguéssim abstreure'ns i obligar tot el que hem escoltat abans, seria l'àlbum definitiu. Per desgràcia no ho podem fer i constantment m'assaltaven semblances amb quelcom que ja havia sentit. 'The Future Is Now' és bàsicament 'Savior' de Rise Against, com també són molt Rise Against 'Secrets From The Underground' o 'Turning Into You'. La carta de presentació, 'Days Go By', va aixecar polèmica perquè és un clon de 'Times Like These' de Foo Fighters, i ja saltava a la oïda (és un joc de paraules, sí) la primera vegada que la vaig escoltar. 'Crusing California (Bumpin' In My Trunk)' és Katy Perry i 'All I Have Left Is You' és U2 totalment al principi, mentre que l'harmonia del final és clavada a la del pont de 'Lay Your Hands On Me' de Bon Jovi abans de l'última tornada. Al mateix pla, 'I Wanna Secret Family (With You)' és Sum 41 a sac i 'Slim Pickens...' recorda molt a Bad Religion. 

A part, The Offspring es fa referències a sí mateix. 'All I Have Left Is You' no dista molt de 'Fix You', igual que la intro de 'Dividing By Zero' és molt semblant a la de 'Tehran'. Sincerament no és res nou, sense anar més lluny, la cadència final de la tornada de 'Dirty Magic' és la mateixa que la de 'Have You Ever' o també es pot dir que la base de 'Come Out And Play' i 'Pretty Fly (For A White Guy)' són la mateixa.

No ho critico com un aspecte negatiu, sinó com a una evidència que The Offspring fa més de dues dècades que estan en aquest món i en aquest nou àlbum he notat falta de idees. Han agafat conceptes i fórmules que ja estaven creats i els han aplicat. Millor això que no fer sempre el mateix, tot sigui dit. Amb tot, considero que han fet un gran CD i sobretot, s'han retrobat una mica amb l'essència que havien perdut al 'Rise And Fall, Rage And Grace' precedent.

PD: La portada és boníssima.

VALORACIÓ: 8'5

dissabte, 26 de maig de 2012

Grans Cançons Desconegudes (IV)

'Turn It Again' de Red Hot Chilli Peppers



Dins l'arsenal de cançons que els Red Hot Chilli Peppers varen incloure als dos CDs de l'Stadium Arcadium (2006), probablement 'Dani California' és la millor. Però dins aquest mar de melodies hi havia d'haver més joies. I efectivament.Vaig escoltar aquesta cançó per primera vegada entrant a una tenda de discos de l'aeroport de Màlaga quan ja sonava per la meitat, just abans del solo final. El meu sentit musical em va alertar d'una possible masterpiece i vaig investigar quina era la cançó (qui diu investigar diu demanar-li al dependent de la tenda).

Començant per l'aspecte negatiu de la cançó, he de dir que l'estrofa no m'acaba de convèncer, suposo que perquè és el més funk de tot. En qualsevol cas, el contrast potencia la tornada, que fa una harmonia perfecta entre les veus de l'Anthony Kiedis i el riff virtuosíssim del John Frusciante. Precisament el Frusciante és l'amo d'aquesta cançó, marcant la pauta des del principi, però agafant cos poc a poc fins que arriba el moment clímax. Com el trobo a faltar als actuals RHCP.

El solo que comença a partir del minut 4:16 és una autèntica masturbació guitarrística. Diria que és una orgia, però és que les fins a cinc línies de guitarra (casi ná) que hi arriba a haver al final de la cançó les ha fet totes el John. Ell sol, amb dos collons. Lamentablement això la fa impossible de tocar en directe. A veure qui és el guapo que reuneix quatre guitarristes tan virtuosos com el Frusciante...

dijous, 3 de maig de 2012

Crítica: Weapons de Lostprophets


És complicat valorar un àlbum de Lostprophets perquè inconscienment esperes un nou Start Something (2004), però tot queda en una exasperant utopia. En qualsevol cas, després d'haver sentit 'Bring Em Down', m'esperava més. De fet, és la millor cançó de tot el CD amb diferència. Té una intro molt potent, amb el detall del compte endavant que al final de la cançó es converteix en un compte enrere, creant un efecte circular que queda genial. És un tema enorme per obrir un àlbum amb una dosi de canya i melodia prou ajustada. Ara bé, la primera vegada que la vaig escoltar vaig pensar que abusaven de l'electrònica i per desgràcia, es converteix en la tònica general a mesura que passes cançons.

La segona cançó, 'We Bring An Arsenal' té una intro d'aquelles desconcertants, que no saps si riure o què, però que al final s'enganxa. M'ha deixat molt bona impressió, té ritme i és molt cantable. A continuació, 'Another Shot', 'Jesus Walks' i 'A Song For Where I'm From' em deixen un regust agredolç. Tenen detalls bons, però al final són massa carregades i amb massa efectes dissonants. Són cançons que cansen d'escoltar. El mateix puc dir de 'A Little Reminder That I'll Never Forget' (collons de posar noms llargs a les cançons...), amb la diferència que aquesta surt totalment de l'estil Lostprophets. Et treu del lloc totalment.

'Better Off Dead' torna a pujar l'ànim, amb una estrofa brutal, aprofitant els baixos i la rítmica de la veu com a contrast d'una tornada molt melòdica. Igualment, m'ha cridat l'atenció l'outro. Em recorda a Bring Me The Horizon, però sense screamo. M'ha agradat per acabar la cançó amb una part molt per headbanging. És un tema que podria posar-se al nivell de 'Bring Em Down' i la lletra m'ha agradat.



'Heart On Loan' no em sembla massa interessat. Típica cançó rollo A Day To Remember però sense ànima, d'aquelles que en pots trobar centenars igual. Per contra, 'Somedays' em sembla una molt bona balada per anar acabant l'àlbum i per primera vegada he sentit una acústica a Lostprophets. El crescendo de la cançó està molt ben trobat i m'agrada que estigui descarregada d'elements elèctrics fins al final perquè pots sentir la veu de l'Ian Watkins sense cap mena de distorsió externa. Per acabar, 'Can't Get Enough' em deixa indiferent. Una cançó amb cert aire peliculero, però que li falta alguna cosa. És com si haguessin volgut fer un final d'àlbum molt èpic i s'haguessin quedat a mitges.

En general, ni fu ni fa. Té cançons molt bones, però la meitat són prescindibles i sobretot, on és aquell screamo tan destroyer que hi havia a The Betrayed (2010)? En tota la cançó hi ha un sol crit, tímid i gairebé imperceptible a 'Bring Em Down'. Trobo que la gestió dels crits és del millor que té Lostprophets i aquí directament no ha existit. A part, la portada m'agrada, però no s'assembla massa a la de Liberation Transmission (2006)?

VALORACIÓ: 7'5

dimecres, 25 d’abril de 2012

Bons cantants a l'ombra

No estic parlant de grups amb dos cantants, sinó dels que tenen un clar cantant principal, però que en algunes cançons té el suport o la resposta d'algun membre del grup que també canta. En els últims temps m'he emportat  vàries sorpreses descobrint grans veus darrera instrumentistes ja de per sí virtuosos. I és que realment, quan un grup pot comptar amb bones veus, guanya molt melòdicament.

Kevin Skaff (A Day To Remember)


ADTR són un grup que tendeix a sobrecarregar molt les veus. En són exemples 'All I Want' o 'I'm Made Of Wax Larry, What Are You Made Of', a la que el Jeremy McKinnon gairebé s'ofega quan l'ha de cantar en directe. L'altra solució a part de forçar la respiració és comptar amb algú que faci les veus, i en aquest cas l'encarregat és el guitarrista melòdic Kevin Skaff. No té una veu tan característica com el Jeremy, però ofereix un contrast melòdic molt ben lligat.

The Rev (Avenged Sevenfold)


És només un dels exemples possibles, però per a mi el millor. Des del principi de la cançó queda clar la potència i la qualitat de la veu del Matt Shadows al capdavant d'una de les millors bandes dels últims anys. No hi ha discussió. Però quan arribem a la tonada de la cançó sorgeix l'aguda veu de The Rev darrera de l'acumulació de toms i plats que formen la seva bateria. Devastadora i melòdica a la vegada, la seva veu dóna el toc distintiu a aquest himne. Tan distintiu que tres anys després de la seva mort, Avenged Sevenfold encara fan servir la gravació per interpretar-la en directe. En pau descansis, Jimmy Sullivan.

Richie Sambora (Bon Jovi)





Durant la primera part de la cançó, no queda dubte que el Riche Sambora és un grandíssim guitarrista, però a partir del 6:00, s'atraca al micro per a fer la doble veu al Jon i després cantar el seu propi fragment. Posa la pell de gallina. Té una veu molt més pelada, més profunda i menys polida que el Jon, però precisament aquest és l'element clau, ja que la fa més rock.

Dave Grohl (Nirvana)



D'acord, tothom sap que el Dave Grohl canta bé perquè l'ha vist amb els Foo Fighters. Però a principis dels 90 això encara no era reconegut. Quan necessitaven fer les harmonies per als concerts en directe, era el Dave qui les feia assegut a la bateria, tal com es veu al primer vídeo on el Kurt i ell fan un preciós final per 'All Apologies' en acústic. Ara bé, la seva veu també va ser utilitzada per a les gravacions, a fi de fer l'harmonia a la tonada de 'In Bloom', tal com mostra el Butch Vig cap al 1:00 del segon vídeo. Realment sonaven de conya la veu del Kurt i la del Dave juntes. Llàstima que no les tornarem a sentir mai més en directe.

Taylor Hawkins (Foo Fighters)



Un altre bateria que canta bé. Serà algun element genètic, suposo. El Taylor Hawkins canta la seva pròpia cançó amb els Foo Fighters, i no és que sigui una cançó d'aquelles residuals, sinó que des de fa anys la toquen en directe. M'agrada perquè té un aire rock and roll tan difícil de trobar amb les composicions del segle XXI i el tio clava la veu.

En qualsevol cas, per si no quedava clar la potència del Taylor amb un micròfon, poso la versió de 'Rock And Roll' de Led Zeppelin, que varen fer amb el Dave a la bateria, el John Paul Jones al baix i el Jimmy Page a la guitarra. Deixant de banda que és un dels moments més èpics que he vist mai en un concert de rock, s'ha de dir que no és gens fàcil cantar les melodies del Robert Plant. Evidentment no es pot posar al mateix nivell les dues veus, però se'n surt prou bé.

Steve Jocz (Sum 41)


Aquest no és que canti bé, però li posa ganes, així que ho dono per vàlid. El bateria de Sum 41 agafa el micro per cantar aquest himne-paròdia del rock dur i la veritat és que el resultat és... impactant. Amb humor, però la cançoneta és bona realment. Això sí, el videoclip s'ha de veure. 

dissabte, 21 d’abril de 2012

Grans Cançons Desconegudes (III)

'Everyday Combat' de Lostprophets



Té una de les millors intros que he sentit mai. El break d'entrada de la bateria és absolutament descomunal, amb una contundència desbordant que ens porta a l'inici del riff de guitarra, també genial. Això sí, la guitarra acoplant-se de fons és bàsica, fins que arriba el crit a ple pulmó. Després a l'estrofa el riff que fa el tàndem de greus cap a aguts li dona una dinàmica especial, carregant i descarregant la potència de la cançó per derivar en un pont molt melòdic que acaba en una tonada molt més light. D'altra banda, el més destacable és l'outro amb un canvi de ritme que entra molt suau a partir del final de l'última tonada. D'aquí cap a un final d'aquells de headbanging a sac. Per a mi, juntament amb 'We Still Kill The Old Way', és per a mi la millor cançó de Lostprophets.

divendres, 20 d’abril de 2012

Nou àlbum de Lostprophets i nou single de Linkin Park

S'apropa l'estiu, s'apropen els concerts de rock arreu del món i per tant, surten nous àlbums com a bolets. Aquest mes d'Abril les novetats més destacables són el nou àlbum de Lostprophets, i la nova cançó de Linkin Park. Una alegria i una decepció.

Està prou clar que Lostprophets difícilment superaran el seu excel·lent Start Something (2004), però la veritat és que els seus treballs posteriors són molt interessants. Amb tot, s'han mantingut en una mateixa línia, amb identitat, sense que la seva música soni sempre igual. Pel que he pogut escoltar del Weapons (2012), aporten encara més potència a un so que a The Betrayed (2010) ja em va semblar una mica carregat. Quan tingui temps faré una crítica de tot el CD. Per ara us deixo el primer single, molt bo:


Pel que fa a Linkin Park... prefereixo no parlar-ne gaire. De Minutes To Midnight (2008) només es salvaven 'Given Up', 'Bleed It Out' i 'What I've Done', mentre que A Thousand Suns (2010) és música electrònica que pots trobar a qualsevol discoteca. Doncs el nou Living Things (sortirà al Juny) sembla que serà exactament el mateix rollo electrònic, o almenys això és el que dedueixo del nou single 'Burn It Down'. Molt efecte, molta veueta suau del Chester, guitarres inexistents i bateria passada per ordinador. És molt depriment veure com s'ha autodestruït la gran banda d'Hybrid Theory (2000) o Meteora (2003). Alguns li diuen experimentació o renovació musical. Jo li dic perdre l'essència: