dissabte, 26 de maig de 2012

Grans Cançons Desconegudes (IV)

'Turn It Again' de Red Hot Chilli Peppers



Dins l'arsenal de cançons que els Red Hot Chilli Peppers varen incloure als dos CDs de l'Stadium Arcadium (2006), probablement 'Dani California' és la millor. Però dins aquest mar de melodies hi havia d'haver més joies. I efectivament.Vaig escoltar aquesta cançó per primera vegada entrant a una tenda de discos de l'aeroport de Màlaga quan ja sonava per la meitat, just abans del solo final. El meu sentit musical em va alertar d'una possible masterpiece i vaig investigar quina era la cançó (qui diu investigar diu demanar-li al dependent de la tenda).

Començant per l'aspecte negatiu de la cançó, he de dir que l'estrofa no m'acaba de convèncer, suposo que perquè és el més funk de tot. En qualsevol cas, el contrast potencia la tornada, que fa una harmonia perfecta entre les veus de l'Anthony Kiedis i el riff virtuosíssim del John Frusciante. Precisament el Frusciante és l'amo d'aquesta cançó, marcant la pauta des del principi, però agafant cos poc a poc fins que arriba el moment clímax. Com el trobo a faltar als actuals RHCP.

El solo que comença a partir del minut 4:16 és una autèntica masturbació guitarrística. Diria que és una orgia, però és que les fins a cinc línies de guitarra (casi ná) que hi arriba a haver al final de la cançó les ha fet totes el John. Ell sol, amb dos collons. Lamentablement això la fa impossible de tocar en directe. A veure qui és el guapo que reuneix quatre guitarristes tan virtuosos com el Frusciante...

dijous, 3 de maig de 2012

Crítica: Weapons de Lostprophets


És complicat valorar un àlbum de Lostprophets perquè inconscienment esperes un nou Start Something (2004), però tot queda en una exasperant utopia. En qualsevol cas, després d'haver sentit 'Bring Em Down', m'esperava més. De fet, és la millor cançó de tot el CD amb diferència. Té una intro molt potent, amb el detall del compte endavant que al final de la cançó es converteix en un compte enrere, creant un efecte circular que queda genial. És un tema enorme per obrir un àlbum amb una dosi de canya i melodia prou ajustada. Ara bé, la primera vegada que la vaig escoltar vaig pensar que abusaven de l'electrònica i per desgràcia, es converteix en la tònica general a mesura que passes cançons.

La segona cançó, 'We Bring An Arsenal' té una intro d'aquelles desconcertants, que no saps si riure o què, però que al final s'enganxa. M'ha deixat molt bona impressió, té ritme i és molt cantable. A continuació, 'Another Shot', 'Jesus Walks' i 'A Song For Where I'm From' em deixen un regust agredolç. Tenen detalls bons, però al final són massa carregades i amb massa efectes dissonants. Són cançons que cansen d'escoltar. El mateix puc dir de 'A Little Reminder That I'll Never Forget' (collons de posar noms llargs a les cançons...), amb la diferència que aquesta surt totalment de l'estil Lostprophets. Et treu del lloc totalment.

'Better Off Dead' torna a pujar l'ànim, amb una estrofa brutal, aprofitant els baixos i la rítmica de la veu com a contrast d'una tornada molt melòdica. Igualment, m'ha cridat l'atenció l'outro. Em recorda a Bring Me The Horizon, però sense screamo. M'ha agradat per acabar la cançó amb una part molt per headbanging. És un tema que podria posar-se al nivell de 'Bring Em Down' i la lletra m'ha agradat.



'Heart On Loan' no em sembla massa interessat. Típica cançó rollo A Day To Remember però sense ànima, d'aquelles que en pots trobar centenars igual. Per contra, 'Somedays' em sembla una molt bona balada per anar acabant l'àlbum i per primera vegada he sentit una acústica a Lostprophets. El crescendo de la cançó està molt ben trobat i m'agrada que estigui descarregada d'elements elèctrics fins al final perquè pots sentir la veu de l'Ian Watkins sense cap mena de distorsió externa. Per acabar, 'Can't Get Enough' em deixa indiferent. Una cançó amb cert aire peliculero, però que li falta alguna cosa. És com si haguessin volgut fer un final d'àlbum molt èpic i s'haguessin quedat a mitges.

En general, ni fu ni fa. Té cançons molt bones, però la meitat són prescindibles i sobretot, on és aquell screamo tan destroyer que hi havia a The Betrayed (2010)? En tota la cançó hi ha un sol crit, tímid i gairebé imperceptible a 'Bring Em Down'. Trobo que la gestió dels crits és del millor que té Lostprophets i aquí directament no ha existit. A part, la portada m'agrada, però no s'assembla massa a la de Liberation Transmission (2006)?

VALORACIÓ: 7'5