dimecres, 27 de juny de 2012

Crítica: Living Things de Linkin Park

Podria haver estat pitjor. Linkin Park segueixen en la seva espiral d'experiments musicals, però en aquest cas ha deixat alguns detalls de qualitat. Hi ha qui diu que el nu metal és precisament això, experimentar. Però si experimentes amb Coca Cola i Mentos és possible que no surti gaire bé la cosa (m'haureu de disculpar per la meva ignorància en química, no conec cap altre mescla explosiva). Living Things per sort és un pas més enllà de A Thousand Suns i entre tant sintetitzador hi ha certa essència rock.


'Lost In The Echo' obre l'àlbum amb una intro una mica bakala pel meu gust, que si esperem uns segons oblidarem per endinsar-nos en una estrofa amb el Mike Shinoda en la seva salsa, rapejant. A la tornada crec que li falta potència, contrast, algun element diferencial. És com l'estrofa però cantada pel Chester Bennington. Tot i això, la veritat és que la melodia és molt bona i sobretot s'agreix l'screamo que abans del pont i cap al final de la cançó. Em sobren els efectes electrònics que estan constantment de fons, però és una molt bona cançó.

Continua amb 'In My Remains', que m'ha recordat inicialment a 'What I've Done'. S'agreix més presència de la bateria, que sembla real i no MIDI. Especialment destacable també quan el Shinoda canta el Like an army..., creant un preciós pont molt melòdic amb la base del piano i la caixa estil militar. Després se li afegeix el Chester amb la segona veu per a completar un dels millors moments de l'àlbum. Igualment, també em sembla una cançó molt vàlida.

Pel que fa a 'Burn It Down', em passa el mateix que amb 'Days Go By' de The Offspring: no és representativa com a single. Trobo que li falta ànima i és repetitiva. L'únic que m'agrada és la veu a la tornada, que desgraciadament queda anul·lada per una base punxinpunxin. De fet, la base és el principal problema que veig a aquesta cançó. Amb un altre ritme hagués estat prou bona, però així el que faig és imaginar-me canis tancats en una discoteca de mala mort emocionats amb aquesta cançó. Entendreu que no és una visió agradable.

La quarta cançó m'ha sorprès. 'Lies Greed Misery' trenca la tònica habitual en Linkin Park, que acostumen a fer cançons més obscures. Aquesta no, aquesta té com un bon rollo inherent que m'ha agradat molt. El Shinoda la clava molt a l'estrofa i el Chester ja fa una tornada excelsa. Els dos li donen canya, es deixen de massa melodies i de suavitats. Sobretot al final amb un screamo pontentíssim. A part d'això, m'ha recordat a 'New Way Home' de Foo Fighters. Sóc un maniàtic, sí, però estan les dues al mateix to i la roda d'acords és gairebé la mateixa. En qualsevol cas, és de les millors de l'àlbum.

De 'I'll Be Gone' puc destacar una tornada molt ben feta, que queda complementada per una suau i melòdica estrofa. En aquest cas, la suavitat i la melodia queden justificats, així que no em queixaré. També és un tipus 'What I've Done', però això no treu que sigui prou bona.

'Castle Of Glass' és d'aquelles cançons que sembla que han d'explotar en algun moment, i esperes i esperes... i no explota. La primera part de la cançó fa intuir una segona part destroyer que no arriba mai. La rítmica et va tirant cap endavant (a 'Burn It Down' fallava, però aquí la claven, ho he d'admetre) fins a un punt exasperant. A l'última tornada estava implorant a l'univers per una mica d'screamo del Chester on fire. El to de la cançó li queda baix, així que una octava per sobre l'hagués pogut fer perfectament. Una cançó molt bonica que li falta aquest últim toc de canya.

Per a compensar l'explosió frustrada, ja tenim 'Victimized'. És la cançó més adequada al concepte personal que tinc de nu metal... i no dura ni dos minuts. Què hi farem, la vida és dura. A mencionar el rap del Shinoda a la segona estrofa, que m'ha recordat a l'estil de l'Hybrid Theory, i sobretot la tornada del Chester en el seu ple esplendor. Pura fúria.

Tornem a la calma amb 'Roads Untraveled'. Bàsicament un balada molt en la línia de tot el CD, amb la curiositat de les claus orientals de fons. La veritat és que al principi molen molt, però quan portes 2 minuts sentint-les de fons comences a agafar-lis mania. Amb tot, com a cançó lenta està ben aconseguida, tot i que a mi no m'ha emocionat del tot.

Amb 'Skin To Bone' algú va deixar que l'amic Joe Hahn fes de les seves. Massa electrònic, industrial, sintètic. La resta de la cançó es pot resumir en ash to ashes, dust to dust. Repetitiva fins a la sacietat.

'Until It Breaks' és d'aquelles que em costen escoltar. El Mike Shinoda en pla nigga del Bronx amb uns baix osmés hip-hop impossible. Si vols fer aquest cançó amb Fort Minor, endavant, és l'estil. Amb Linkin Park, sobra. I el final... què hi fa a aquesta cançó? És que no concorda per cap banda.

'Tinfoil' és una cançó de pas cap a 'Powerless', així que no val la pena comentar-la. Ni tan sols és com 'Session' del Meteora, que tenia sentit per sí mateixa.

Per tancar l'àlbum, 'Powerless', de la que he vist comentaris molt positius a YouTube. A mi m'ha semblat una cançó molt plana, que no té res especial. És bonica i tal si voleu. Res més.

Personalment penso que l'àlbum es va desinflant a mesura que passen les cançons. Tot i això, m'esperava una cosa pitjor i hi ha cançons que es salven. Quan troben l'equilibri entre l'electrònica i el rock és quan són realment Linkin Park. En certs moments ho aconsegueixen i en altres es tornen a ofegar en sons que no acaben de quadrar. Amb tot, la portada és del millor que té aquest àlbum. Suposo que m'agrada perquè em recorda molt a l'artwork del Metal Gear Solid.

VALORACIÓ: 6

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada